Carles Salvador, salvador de mots

Per conservar una llengua sempre ha calgut la preservació del seu vocabulari propi front a la invasió de barbarismes, sobre tot si aquests no eren necessaris per comptar ja amb les paraules escaients (i no tant si es tracta de noves paraules, neologismes tècnics inexistents abans). Carles Salvador és un exemple d’esta actitud de conservar les paraules pròpies, igual que ho expressa Salvador Espriu al seu poema musicat per Raimon que diu “salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo”. Tots coneixem l’obra cabdal de Salvador a favor de la normativització del valencià i sabem bé quines són les seues principals aportacions a la mateixa, però encara quedava per dir alguna cosa sobre el seu treball ingent per “preservar els nostres mots”.
Només signades les Normes de Castelló de 1932, basades en les de Pompeu Fabra, Salvador es va encarregar de la seua difusió i posada en pràctica des de Benassal per mig de dues eines bàsiques i imprescindibles per aprendre dos aspectes tan importants com el vocabulari i la gramàtica. En el primer cas es tractava d’oferir al que volia escriure la seua llengua un llistat de les 6.000 paraules d’ús més corrent, incloent també l’onomàstica (noms propis i geogràfics), i es va exemplificar en el Vocabulari Ortogràfic Valencià aparegut amb enorme rapidesa l’estiu de 1933, precedit de les Normes de Castelló i concebut com una adaptació per als valencians del Diccionari ortogràfic abreujat de Fabra (que no tenia noms propis).En el segon cas, Salvador volia ensenyar a escriure bé la llengua amb un manual senzill i progressiu, el que des de 1951 es coneix com a Gramàtica Valenciana. Sobre esta obra d’altíssima eficàcia pedagògica hi ha prou en dir que és el llibre més reeditat de tota la història bibliogràfica valenciana, i l’eina amb què han aprés a escriure en valencià totes les generacions des de 1933 fins als anys vuitanta, la del signant inclosa. Però no va aparèixer de cop, sinó que va seguir un llarg procés fins que es va concretar en la seua forma definitiva. El primer pas va ser la realització d’una sèrie de lliçons pràctiques concebudes a partir de l’obra de divulgació gramatical a Catalunya del col·lectiu que signava amb el pseudònim de Jeroni Marvà. A diferència d’ells, Salvador no les va publicar immediatament en forma de llibre, sinó que van aparèixer a partir de 1933 amb periodicitat setmanal a El Camí. El seu èxit rotund va motivar l’aparició el 1934 de l’Ortografia Valenciana, amb tres temes de sintaxi, que es va reeditar en plena guerra, i el 1935 de la Morfologia Valenciana. El desenllaç de la guerra va impedir l’aparició de les altres parts preparades, la sintaxi i la fonètica, però la recuperació d’activitats valencianistes al llarg dels anys quaranta va permetre l’aparició conjunta de les quatre parts amb una més dedicada a la prosòdia. El motiu va ésser dotar d’un llibre de text els cursos de llengua que havia iniciat Lo Rat Penat, i el títol original era Lliçons de Gramàtica Valenciana amb exercicis pràctics (1951). Cal advertir que el text de Salvador es va reelaborar i completar una vegada mort ell a partir de la tercera edició pels professors de filologia de l’entitat.
Al costat d’estes obres bàsiques amb intenció normativa, l’estudi lexicogràfic pròpiament dit de Salvador, és a dir, el recull de mots, semblava limitat a un breu treball: el seu Petit Vocabulari de Benassal (1943), publicat originalment a la difícil de trobar miscel·lània dedicada a Pompeu Fabra, que a causa de la guerra es va haver d’editar a Buenos Aires. És un recull de 398 mots propis de Benassal, sense incloure els que ja havia estudiat mossèn Joaquim Garcia Girona al seu Vocabulari del Maestrat (aparegut per fascicles i interromput a la lletra G). La importància del recull la ratifica l’interés personal de Joan Coromines, que li va dirigir a Salvador unes observacions en carta sense datar, però no molt anterior a 1943. I després de publicat ha estat ressenyat per Guillem Renat, on el qualifica de “contribució preciosa per al futur vocabulari general valencià, amb especificació dels termes de totes les comarques valencianes”. I, sense voler ésser exhaustius, trobem que també ha estat lloat pels gramàtics i lexicògrafs, i un exemple n’és el testimoni de Francesc Ferrer Pastor, que el posa també junt al Vocabulari del Maestrat de Garcia Girona i entre altres reculls lexicogràfics valencians moderns d’interès filològic.

Esta obra ha estat recentment reeditada dins del Programa d’Activitats de l’any 2005 de la Fundació Carles Salvador de Benassal, i com a complement publica a més unes poques fitxes soltes inèdites. A més, i per verificar la vigència dels mots recollits per Salvador al parlar actual de Benassal, al llarg de l’estiu de 2005 han esta entrevistats bona part dels que foren alumnes seus i altres persones, residents o estiuejants a Benassal. Els resultats de l’enquesta han estat prou eloqüents a favor de la tasca de “salvar les paraules”: dels 398 mots recollits per Salvador avui en dia només 13 resten totalment oblidats (cal ressenyar que altres 12 es coneixen amb més d’una variant fonètica, i que altres 6 tenen un significat més extens que el documentat per Salvador). Per completar la reedició també s’ha inclòs una sèrie de quaranta fotografies d’alguns objectes esmentats, els menys coneguts a la majoria del domini lingüístic.
Però aquest petit vocabulari local no era un fet aïllat a l’obra de Salvador. En cercar informació per a una breu introducció o aproximació a la seua tasca lexicogràfica he pogut comprovar que el recull era només la punta d’un ingent treball, igual com un iceberg del que només es veu una mínima part. I és que Salvador, seguint les petjades de Garcia Girona, va treballar intensament als tres grans projectes lexicogràfics referits a la llengua catalana el primer terç del segle XX: el de Mossèn Alcover, el de l’Institut d’Estudis Catalans i els de Mossèn Griera. Però de totes aquestes col·laboracions no se’n va guardar còpia, i avui en dia al seu arxiu i biblioteca que encara es conserven a l’aula-museu de la Fundació Carles Salvador de Benassal se’n troben mínims testimoniatges, pràcticament només fitxes en blanc corresponents als qüestionaris temàtics de l’Oficina Lexicogràfica de l’IEC. Es tracta de 112 pàgines amb 157 qüestionaris impresos, plenes d’anotacions a llapis amb els mots que es van copiar en fitxes per enviar-los a Barcelona.
Aquesta iniciativa de l’IEC es va convertir amb el pas del temps en el Tresor de la Llengua, de les Tradicions i de la Cultura Popular de Catalunya (1935-47) de Mossèn Antoni Griera, i allí queda testimoniatge del treball de Salvador. Després de la visita de Griera a Benassal a primers de setembre de 1919, Salvador s’encarregà de recollir els mots corresponents als qüestionaris 62 (el sòl), 63 (el bosc), 64 (l’explotació del bosc), 65 (el bosquerol), 66 (l’arbre), 70 (el dimoni, supersticions i renecs), 71 (l’alimentació), 72 (el fuster), 73 (el serrador), 75 (el mestre de cases), 76 (les carreteres i camins), 77 (la cort), 78 (el fumador), 79 (el sastre), 81 (la paraula), 82 (l’escola), 84 (l’oïda), 86 (el boter), 104 (les malalties) i 105 (el casament).
Finalment, la tasca que millor es podrà recuperar són les fitxes enviades per al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) de Mossèn Antoni Alcover (que es pot consultar via Internet: http://dcvb.iecat.net). Salvador i ell es van trobar a Benassal el 25 de juliol de 1918, i des d’aquell moment no va parar d’enviar-li fitxes, com ho prova la seua aparició al llistat de col·laboradors que figura al primer volum, i sobre tot un reconeixement explícit del seu gran treball de boca de Francesc de Borja Moll, continuador de l’obra, que al seu llibre Mossèn Alcover i el País Valencià (1962) diu que Salvador “envià mils de cèdules per a la calaixera”. I dic que ara es podran recuperar perquè, degut a la fragilitat del paper d’aquelles fitxes, hi treballen diferents grups d’investigadors del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. Per una banda, s’estan digitalitzant les fitxes (més de tres milions) que formen la calaixera. I per una altra es fa un inventari dels més de 1.200 col·laboradors, cadascun amb la seua aportació, en la seua majoria persones desconegudes que el projecte vol treure de l’anonimat.
No cal dir que esperem amb impaciència l’acabament d’aquest treball, que encara posarà més amunt, si cap, la tasca exemplar de Carles Salvador a favor de la nostra llengua i en especial de la salvació dels seus mots, de tots els seus mots, sense exclusions de cap tipus, perquè les llengües o s’estimen en la seua integritat o no s’estimen gens.

Pere-Enric Barreda Edo
22 de març de 2006 – Levante, El Mercantil Valenciano