Significat i valor de “les Normes
ARA FA 75 ANYS, LA CAPITAL DE LA PLANA VA ACOLLIR EL NAIXIMENT DE “LES NORMES DE CASTELLÓ”: L’ACORD ENTRE INTEL·LECTUALS QUE VA PROPULSAR LA LLENGUA I LES LLETRES VALENCIANES CAP AL SEGLE XXI
Fàcilment podem constatar que augmenta el nombre de ciutadans i ciutadanes que ens hem familiaritzat amb l’expressió les Normes de Castelló. Una cosa ben distinta, però, és la interpretació d’aquesta denominació. Per això ha de resultar oportú de proposar unes reflexions bàsiques al voltant del sentit que van tenir al seu moment i, més encara, la transcendència que conserven dins la societat actual així com de cara al futur.
Exactament, l’any 1932 -en concret, el 21 de desembre- a Castelló de la Plana es va produir un acte de transcendència històrica per al conjunt de la societat valenciana. En efecte, el valencianisme en ple, integrat per escriptors, editorials i entitats civicoculturals, acordava acceptar la reglamentació de la llengua, dins les pautes de l’Institut d’Estudis Catalans.
L’acord representava, en primer lloc, superar una llarga etapa de desorientació pública que s’havia caracteritzat pel caos dominant entre els escriptors i les editorials a l’hora de fer circular la llengua del poble a través del canal escrit. En segon lloc, significava l’accés a la modernitat del valencià, això és, l’idioma es dotava dels mecanismes tècnics bàsics per circular amb naturalitat entre els mitjans capdavanters de transmissió de la cultura, com ho eren aleshores la premsa escrita i sobretot el cinema i la ràdio. En definitiva, les Normes constituïen la ratificació del reconeixement de la identitat de la llengua valenciana, tal com declaraven els insignes Salvador Guinot (“Partim de la unitat de la llengua catalanesca”) i Lluís Revest (“Creiem que res més pràctic i beneficiós pot ésser que acceptar les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans”), tots dos, president i secretari, respectivament, de la Societat Castellonenca de Cultura.
El cas és que a partir de la Renaixença, a la segona meitat del segle XIX, a l’interior de la societat valenciana emergien veus que clamaven contra aquell hàbit nefast d’escriure cadascú segons el propi caprici; eren les veus que urgien la
necessitat imperiosa que la llengua disposara de la codificació unitària i tècnicament convincent, en la línia de les llengües europees de cultura. I un tal pas decisiu fou el que va fer el País Valencià a través de les Normes, amb el protagonisme exemplar de la Societat Castellonenca de Cultura.
En l’itinerari hi va haver iniciatives memorables, com la famosa crida que va difondre la revista Taula de Lletres Valencianes. I, entre els personatges més decisius d’aquest esdeveniment, no podríem ignorar a Salvador Guinot, Lluís Revest, Carles Salvador, Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet. Per descomptat, vistos des d’ara assoleixen un relleu especial el canonge Sanchis Sivera, el pare Fullana, Nicolau Primitiu, Teodor Llorente i Falcó i M. Sanchis Guarner. En concret, les comarques castellonenques reivindiquen el paper d’Àngel Sánchez Gozalbo, Enric Soler i Godes, Josep Pascual Tirado, Joan B. Porcar, Lluís Sales Boli, Miquel Peña Masip, Honori Garcia i Garcia, Francesc Almela i Vives, Llorenç Sorlí Ballester i Joan Simon Matutano, que fou el darrer supervivent d’aquella generació esplendorosa.
ACTUALITAT I PROJECCIÓ DE FUTUR
Definitivament, les Normes del 32 no solament van constituir
un acte de concòrdia i de magnífic sentit cívic de l’oportunitat, sinó que, a més, es va produir en un moment delicat, que ben bé pot considerar-se com una cruïlla decisiva de la història valenciana contemporània. En tot cas, van congriar una acceptació generosíssima per part de la intel·lectualitat i des escriptors del país. Siga com siga, van tenir un pes decisiu en la perpetuació del registre culte de l’idioma tot al llarg del franquisme. En aquest sentit, convé posar de relleu que durant la dictadura, no hi va haver ni una sola veu que qüestionara la validesa plana del profund missatge de racionalitat, de rigor i d’eficàcia, i també de sentit universalista, que mantenen les Normes de Castelló. Uns valors que fan de les Normes un instrument valuós de vertebració social valenciana.
Fixeu-vos-hi bé: si no arriben a disposar d’aquesta codificació idiomàtica, ara se’ns faria difícil d’imaginar com hauríem pogut ingressar en la completa xarxa de la comunicació global, que constitueix el gran repte del segle XXI. Així la societat valenciana esdevé una comunitat lingüística significativament potent al si de la societat xarxa.
Les Normes de Castelló conjuminen els seus valors d’eina de comunicació social amb el valor afegit de símbol excels de la ciutat que les va promulgar. Sens dubte, entre les fites més excelses de la seua història, sobretot a l’edat contemporània, Castelló de la Plana compta.
Vicent Pitarch Almela
14 octubre de 2007- El Periódico Mediterráneo