Alfàbega

Conversaven per joguina
masover i masovera.
No tenien més companya
que una tova alfabeguera.
Res no deien sense riure
i ell fitava sa denteta.
Voleiaven les paraules
com els focs en jorn de festa.
Amb la llum del sol ponent
relliscava la temença.
Les mans aspres de pastora
li prengué – talment la seda -.
Demanà una poca amor
i ella, fent-se tota encesa,
va donar-li un bri d’alfàbega
i exornà la seua orella.

Conversen per joguina
com qui parla amb una estrella.