Dorm cara al cel…
| Dorm cara al cel, recollit com les dones, i els braços té sota el cap. Va la lluna desenflocant-se la llum argentada com una pluja intangible de pètals.Dorm cara al cel i el seu pit té la pena de l’enreixat de les venes tan lívides com les violes humils i oloroses, però que el fermen damunt de la terra. Son respirar és tot rítmic, de calma, com un poema perfecte i rotunde. Marxa la Vida afuada pels túnels de l’embolcall de la carn, fent promesa que ha de mostrar-se, en eixir-se’n pels porus, amb tots els ímpetus vius i cridòries tan naturals que la fan perdurable. Té els ulls tancats, i és que res no ha de vore; l’exterior és el món dels reflexos i ell dirigix son esguard cap a dintre per a poar en l’instint força humana. |
Té els músculs lassos; descansen inèdits. I els ossos, plans, allargats damunt terra en dolç esplai, esperant la paraula de Déu, propícia, ardida i eterna, són ver esquema jovent de Natura.Dorm cara al cel, recollit com les dones, mut com rellotge d’arena i com l’alba. |