El forn vell

El forn fa olor de romer
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina, blanca.
En l’alcabor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
– grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa i de muntanya.Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monxàvena,
a madalena i el coc
i la rolleta ensucrada.
Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d’estrassa…
Sota arcades de mig punt,
olor d’amor casolana.El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos que porten llenya
l’embossen de banda a banda.
Si hi passes, guarda’t dels feixos,
que et ferirà l’argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara !
El forn, tan vell com el poble,
té encara vida llarga.
Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana…
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta)…
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!El forn fa olor de romer,
olor d’amor casolana.