Elegia
| Res no em fa goig del que al món no és perenne; tot el caduc em fa por i tristícia; tan sols la mort i el bon Déu que tot ho ompli tenen ressò dins mon cor fet tenebra.Veig lluny de mi la clarar del migdia i aquells afanys que em donaven victòries; ni l’alta amor, ni el desig de ventura són prou daler per sostindre’m les ànsies. ¿Per què ha fugit del meu llavi el somriure ¿Quines cançons em podrien fer moure |
No hi ha resposata plausible, ni en falta, ja que, transit, el meu cor res no enyora. Ni la paraula desitge que em diguen puix que també és moridora la verba.Tot moridor! Entre el cel i la terra tot és ben ple de despulles i espectres. Res ja no és ver sinó Déu immensíssim, i aquesta Dama, la Mort, que s’atansa. Ja res d’humà, terrenal, no demane, Vinga’m la Mort i el bon Déu; que s’espolsen |